North and South

Hola de nou, per fi puc reprendre una de les coses per les quals havia fet aquest blog! LLIBRES, LLIBRES! Avui us presento: 

Norte y Sur

Encara recordo aquella tarda en que la meva mare, germana i jo, escarxofades al sofà sense intenció alguna de sortir de casa, paravem atenció a una curta serie de la BBC que tenia inici a TV3. Semblava d’época... la revolució industrial, noia que es muda amb la seva pobre família a una ciutat repleta de fàbriques que treuen llengues de fum i ensordeixen amb el soroll de les maquines i telers, sindicats obrers, patrons sense moral o si més no amb una moral amagada, d’opinió reservada. ¿Tenia o no tots els alicients? Si, sense dubte si. Després d’hores de mini-serie i d’enamorar-me’n d’ella, no vaig recordar apuntar-me el nom d’aquesta per un futur desig de tornar a reviure-la. Si dic que vaig tardar 3-4 anys a trobar-la no estaria dient cap mentida. “Norte y Sur” d’Elizabeth Gaskell, autora de Cranford, Esposas e Hijas o Mary Barton. Un clàssic. Així que fa unes poques setmanes o uns pocs dies, coincidint amb el meu aniversari, vaig acostar-me a l’Abacus per a fer-me amb la obra en paper. Les meves últimes adquisicions literaries havien estat molt supèrflues, arguments plans, personatges plans, situacions banals, voltes i voltes a 100-200 pàgines de llibre per arribar a finals infructuosos o sense cap mena de plaer culminant. Però per sort, un clàssic és clàssic per la seva gran qualitat.

Norte y Sur representa el xoc de dues persones, o en elles, de dues regions. La una, el personatge femení de Margaret Hale és el Sud. Acostumada a viure en el si d’una familia eclesiàstica, humil però ben considerada, es veu obligada a abandonar el seu Helston tranquil, que viu a un ritme lent i amb certa apatia, on tothom es amic de tothom; per mudar-se a la ciutat industrial de Milton. El Nord, Milton, el representa l’industrial Sr. Thornton, tosc, dur i malhumorat. Ell representa, la divisió de classes, la obscuritat de la ciutat enfumada i gris, on la miseria es molt gran i on el món es mou a més velocitat i ansiós del canvi. Un cop allà, Margaret coneix els sindicats que lluiten contra els patrons per un sou i vida més digne, per contra d’aquells que diuen que se n’enriqueixen. La narració d’aquest element està molt ben portada, fent reflexionar als mateixos personatges fins a quin punt el radicalisme de patrons i sindicat es beneficiós, i si cal en certes circumstàncies fer el que nosaltres diem “Baixar del burro”. Per ella aquesta situació de descontent li es totalment desconeguda i s’esforçarà per entendre-la. Però això no és el que més la desconcerta. Margaret Hale no es d’alta cuna, però es d’alt orgull i de propia alta consideració per l’educació que ha rebut, mentre el Sr. Thornton ric i ben considerat per la seva fortuna, escuda un caràcter que s’afebleix al llarg del llibre, passant de la virulència a la tendresa en poques pàgines. El xoc entre la educació i la riquesa són els dos personatges i la seva interacció. Mentre avancem, les circumstàncies i la mort, molt present en el llibre, transformaran als nostres personatges i els seus propis sentiments.

No dubteu en buscar aquesta novela, no dubteu que els clàssics són la millor opció. Deixeu-vos emportar per aquest gran relat de la revolució industrial. Cada segon i cada capítol es brillant. 

Pucking american dreams.

Jo vaig tenir un març de cap per avall...

Quan em van dir a l'octubre que me n'anava a un meeting d'estudiants de medicina a Baltimore, USA, l'emoció i el desconcert em van durar gairebé fins el dia abans de marxar.

Sempre havia pensat que en algun moment de la meva vida faria un viatge per veure què era el somni Americà, quanta veritat hi havia als famosos States.

Així vaig enfrontar-me a 7 hores de vol i uns controls de seguretat que rossaven l'estupidesa, i sense més que 10 minuts d'aduanes i papers, vaig posar els peus al JFK.

3 ciutats, 3 mons.

Els nostres primers passos van ser per NY, on tornariem en una setmana per disfrutar d'una mica i fer turisme després de 6 dies de poc dormir i massa coses a discutir. El primer que vaig pensar va ser: m'afogo. L'altura i finura dels edificis em feia els carrers massa estrets i la neu no m'ajudava. Manhattan es una cosa que no he experimentat mai, entre la magia i la bogeria. No obstant aquell no era un bon dia per admirar NY; els nostres passos ens van portar a Baltimore, on es localitzaba el meeting. Després de quedar tirats en mig del no-res, vam agafar un taxi perquè ens deixes al centre de la ciutat. Durant el transcurs del viatge de 15 minuts vam atravessar una basta extensió de suburbis, els mateixos que veus a les pelicules: cases de dos pisos, amb la seva entrada amb porxo, la seva doble porta i la una enganxada a l'altre, i ple de petits negocis amb els seus cartells penjant. Al arribar al centre de la Baltimore el centre de negocis i neuràlgic feia canviar el panorama i t'envoltava en aquell ambient de ciutat americana, de nou edificis alts i envitrallats. Baltimore es l'escenari d'un musical contra el racisme anomenat Hairspray i vaig entendre perfectament perquè, ja que podria jurar que el 70% de la població és afroamericana. En resum, no era la ciutat més destacable, sobretot per la inseguretat de la que tothom parlava, tot i tenir cert encant a la llum del dia, sobretot a la Inner Harbour.

Després de 6 dies intentant entendre què coi hi havia d'especial en la vida americana, i de poder sentir a cada pas el seu ego i patriotisme, que sorprenentment no es explicable però si es palpable en l'ambient, vam abandonar Baltimore per passar un reconfortant dia a la capital, Washington DC. I llavors ho vaig veure clar: estaba a l'essència americana, a cada cantonada, i per fi, precioses cantonades. Washington es una decentissima i preciosa capital. Els seus edificis cuidats, entre el colonial i el victorià, nets i lluents, la gent al carrer, els bars i restaurants plens, alegria. Essencia Americana. Em vaig sentir decepcionada i com s'hi m'estafessin per estar a una hora de tal lloc i no poder-lo disfrutar. Sens dubte si em veies visquent als USA, Washington tindria una enorme quantitat de punts. Però després de fer una visita exprés a la White House (al més pur estil guiri escandalós i vestits de Gala per la festa de clausura del Meeting, es a dir, talons de 14cm), Baltimore ens esperava tristot i avorrit. 

Però per fi, el nostre final de viatge ens retornava a NY que ens esperava amb una altre llum, en tot el seu esplendor. Va ser llavors quan vaig comprendre i vaig veure com m'agradava. Després de pagar una incomode quantiat de diners per un alberg ronyós que per sort valia el seu pes en or en quant a la localització (a l'entrada de Central Park, al costat de l'Edifici Trump i la CNN, carrer 64), vam agafar el metro (decadent... RIDICULAMENT decadent...) per apareixer al carrer nº 1 i fer una volta en Ferry a Staten Island i passar per davant la Estatua de la Llibertat sense haver de pagar ni un dolar! I d'allà camiar 64 carrers amb el delit més gran que hagi pogut tenir mai per fer una caminata. De Wall Street i la Zona Zero a China Town, de China Town a Little Italy, de Little Italy al Soho, del Soho al Noho, pujant fins a Washington Square al costat de la Universitat de NY, amb l'Empire State brillant sota l'arc de triomf que hi havia a la plaça mentre un trompetista tocaba sota la fred de la nit, i d'allà caminar fins a Times Square i arribar fins a Central Park de nou. Sí, 64 carrers en... 1 tarda. I no podria descriure el que em va arribar a agradar, de tant estrany, de tant canviant i de la magia que cobreix la ciutat quan es fa de nit i els gratacels es maquillen amb les llums dels seus pisos creant un puntejat brillant per tot Manhattan. L'endemà la neu ens va acompanyar de forma constant durant tot el dia, que a més a més no  n'era un de qualsevol: era Saint Patrick's Day. Els carrers estaven plens d'adolescents que bebien o pretenien fer veure que anaven beguts (les lleis Americanes prohibeixen la consumició d'alcohol en menors de 21 anys, però pots comprar una arma de foc quan en tens 18... aquí ho deixo), la gent vestia de verd i taronja, i els carrers principals estaven tallats perquè passin les "Parades" de gaiters i col·lectius imigrants irlandesos. Varen ser 3 dies... i encara tant per veure...

Però ah... no us deixeu enganyar per suposades devallades del preu del dólar, tot es car i sobretot el menjar, i per tots els serveis estas obligat (i si, obligat) a deixar una propina bastant cuantiosa; el servei de transport públic necessita una important rentada de cara i... finalment el que tenen d'especial es que ells mateixos es creuen especials, aquest es el vertader sentiment americà: una nació que té poc més de 3-4 segles i que s'ha encarregat de borrar el que va ser la seva vertadera història, la que escriuen aquells que van poblar la seva terra des de mils anys ençà. Així que al cap i a la fi... a Amèrica tots i som benvinguts, tots ens podem sumar al "American Dream" mentres hi creguem tant com hi creuen ells.