Friday, 24 May 2013

North and South


Hola de nou, per fi puc reprendre una de les coses per les quals havia fet aquest blog! LLIBRES, LLIBRES! Avui us presento: 

Norte y Sur
Encara recordo aquella tarda en que la meva mare, germana i jo, escarxofades al sofà sense intenció alguna de sortir de casa, paravem atenció a una curta serie de la BBC que tenia inici a TV3. Semblava d’época... la revolució industrial, noia que es muda amb la seva pobre família a una ciutat repleta de fàbriques que treuen llengues de fum i ensordeixen amb el soroll de les maquines i telers, sindicats obrers, patrons sense moral o si més no amb una moral amagada, d’opinió reservada. ¿Tenia o no tots els alicients? Si, sense dubte si. Després d’hores de mini-serie i d’enamorar-me’n d’ella, no vaig recordar apuntar-me el nom d’aquesta per un futur desig de tornar a reviure-la. Si dic que vaig tardar 3-4 anys a trobar-la no estaria dient cap mentida. “Norte y Sur” d’Elizabeth Gaskell, autora de Cranford, Esposas e Hijas o Mary Barton. Un clàssic. Així que fa unes poques setmanes o uns pocs dies, coincidint amb el meu aniversari, vaig acostar-me a l’Abacus per a fer-me amb la obra en paper. Les meves últimes adquisicions literaries havien estat molt supèrflues, arguments plans, personatges plans, situacions banals, voltes i voltes a 100-200 pàgines de llibre per arribar a finals infructuosos o sense cap mena de plaer culminant. Però per sort, un clàssic és clàssic per la seva gran qualitat.

Norte y Sur representa el xoc de dues persones, o en elles, de dues regions. La una, el personatge femení de Margaret Hale és el Sud. Acostumada a viure en el si d’una familia eclesiàstica, humil però ben considerada, es veu obligada a abandonar el seu Helston tranquil, que viu a un ritme lent i amb certa apatia, on tothom es amic de tothom; per mudar-se a la ciutat industrial de Milton. El Nord, Milton, el representa l’industrial Sr. Thornton, tosc, dur i malhumorat. Ell representa, la divisió de classes, la obscuritat de la ciutat enfumada i gris, on la miseria es molt gran i on el món es mou a més velocitat i ansiós del canvi. Un cop allà, Margaret coneix els sindicats que lluiten contra els patrons per un sou i vida més digne, per contra d’aquells que diuen que se n’enriqueixen. La narració d’aquest element està molt ben portada, fent reflexionar als mateixos personatges fins a quin punt el radicalisme de patrons i sindicat es beneficiós, i si cal en certes circumstàncies fer el que nosaltres diem “Baixar del burro”. Per ella aquesta situació de descontent li es totalment desconeguda i s’esforçarà per entendre-la. Però això no és el que més la desconcerta. Margaret Hale no es d’alta cuna, però es d’alt orgull i de propia alta consideració per l’educació que ha rebut, mentre el Sr. Thornton ric i ben considerat per la seva fortuna, escuda un caràcter que s’afebleix al llarg del llibre, passant de la virulència a la tendresa en poques pàgines. El xoc entre la educació i la riquesa són els dos personatges i la seva interacció. Mentre avancem, les circumstàncies i la mort, molt present en el llibre, transformaran als nostres personatges i els seus propis sentiments.


No dubteu en buscar aquesta novela, no dubteu que els clàssics són la millor opció. Deixeu-vos emportar per aquest gran relat de la revolució industrial. Cada segon i cada capítol es brillant. 

Tuesday, 7 May 2013

Pucking american dreams.

Jo vaig tenir un març de cap per avall...
Quan em van dir a l'octubre que me n'anava a un meeting d'estudiants de medicina a Baltimore, USA, l'emoció i el desconcert em van durar gairebé fins el dia abans de marxar.
Sempre havia pensat que en algun moment de la meva vida faria un viatge per veure què era el somni Americà, quanta veritat hi havia als famosos States.
Així vaig enfrontar-me a 7 hores de vol i uns controls de seguretat que rossaven l'estupidesa, i sense més que 10 minuts d'aduanes i papers, vaig posar els peus al JFK.
3 ciutats, 3 mons.
Els nostres primers passos van ser per NY, on tornariem en una setmana per disfrutar d'una mica i fer turisme després de 6 dies de poc dormir i massa coses a discutir. El primer que vaig pensar va ser: m'afogo. L'altura i finura dels edificis em feia els carrers massa estrets i la neu no m'ajudava. Manhattan es una cosa que no he experimentat mai, entre la magia i la bogeria. No obstant aquell no era un bon dia per admirar NY; els nostres passos ens van portar a Baltimore, on es localitzaba el meeting. Després de quedar tirats en mig del no-res, vam agafar un taxi perquè ens deixes al centre de la ciutat. Durant el transcurs del viatge de 15 minuts vam atravessar una basta extensió de suburbis, els mateixos que veus a les pelicules: cases de dos pisos, amb la seva entrada amb porxo, la seva doble porta i la una enganxada a l'altre, i ple de petits negocis amb els seus cartells penjant. Al arribar al centre de la Baltimore el centre de negocis i neuràlgic feia canviar el panorama i t'envoltava en aquell ambient de ciutat americana, de nou edificis alts i envitrallats. Baltimore es l'escenari d'un musical contra el racisme anomenat Hairspray i vaig entendre perfectament perquè, ja que podria jurar que el 70% de la població és afroamericana. En resum, no era la ciutat més destacable, sobretot per la inseguretat de la que tothom parlava, tot i tenir cert encant a la llum del dia, sobretot a la Inner Harbour.



Després de 6 dies intentant entendre què coi hi havia d'especial en la vida americana, i de poder sentir a cada pas el seu ego i patriotisme, que sorprenentment no es explicable però si es palpable en l'ambient, vam abandonar Baltimore per passar un reconfortant dia a la capital, Washington DC. I llavors ho vaig veure clar: estaba a l'essència americana, a cada cantonada, i per fi, precioses cantonades. Washington es una decentissima i preciosa capital. Els seus edificis cuidats, entre el colonial i el victorià, nets i lluents, la gent al carrer, els bars i restaurants plens, alegria. Essencia Americana. Em vaig sentir decepcionada i com s'hi m'estafessin per estar a una hora de tal lloc i no poder-lo disfrutar. Sens dubte si em veies visquent als USA, Washington tindria una enorme quantitat de punts. Però després de fer una visita exprés a la White House (al més pur estil guiri escandalós i vestits de Gala per la festa de clausura del Meeting, es a dir, talons de 14cm), Baltimore ens esperava tristot i avorrit. 


Però per fi, el nostre final de viatge ens retornava a NY que ens esperava amb una altre llum, en tot el seu esplendor. Va ser llavors quan vaig comprendre i vaig veure com m'agradava. Després de pagar una incomode quantiat de diners per un alberg ronyós que per sort valia el seu pes en or en quant a la localització (a l'entrada de Central Park, al costat de l'Edifici Trump i la CNN, carrer 64), vam agafar el metro (decadent... RIDICULAMENT decadent...) per apareixer al carrer nº 1 i fer una volta en Ferry a Staten Island i passar per davant la Estatua de la Llibertat sense haver de pagar ni un dolar! I d'allà camiar 64 carrers amb el delit més gran que hagi pogut tenir mai per fer una caminata. De Wall Street i la Zona Zero a China Town, de China Town a Little Italy, de Little Italy al Soho, del Soho al Noho, pujant fins a Washington Square al costat de la Universitat de NY, amb l'Empire State brillant sota l'arc de triomf que hi havia a la plaça mentre un trompetista tocaba sota la fred de la nit, i d'allà caminar fins a Times Square i arribar fins a Central Park de nou. Sí, 64 carrers en... 1 tarda. I no podria descriure el que em va arribar a agradar, de tant estrany, de tant canviant i de la magia que cobreix la ciutat quan es fa de nit i els gratacels es maquillen amb les llums dels seus pisos creant un puntejat brillant per tot Manhattan. L'endemà la neu ens va acompanyar de forma constant durant tot el dia, que a més a més no  n'era un de qualsevol: era Saint Patrick's Day. Els carrers estaven plens d'adolescents que bebien o pretenien fer veure que anaven beguts (les lleis Americanes prohibeixen la consumició d'alcohol en menors de 21 anys, però pots comprar una arma de foc quan en tens 18... aquí ho deixo), la gent vestia de verd i taronja, i els carrers principals estaven tallats perquè passin les "Parades" de gaiters i col·lectius imigrants irlandesos. Varen ser 3 dies... i encara tant per veure...




Però ah... no us deixeu enganyar per suposades devallades del preu del dólar, tot es car i sobretot el menjar, i per tots els serveis estas obligat (i si, obligat) a deixar una propina bastant cuantiosa; el servei de transport públic necessita una important rentada de cara i... finalment el que tenen d'especial es que ells mateixos es creuen especials, aquest es el vertader sentiment americà: una nació que té poc més de 3-4 segles i que s'ha encarregat de borrar el que va ser la seva vertadera història, la que escriuen aquells que van poblar la seva terra des de mils anys ençà. Així que al cap i a la fi... a Amèrica tots i som benvinguts, tots ens podem sumar al "American Dream" mentres hi creguem tant com hi creuen ells. 






Saturday, 16 February 2013

Willy Fox, rasqui i guanyi

Quan vaig fer 20 anys les meves amigues van tenir la meravellosa idea de fer realitat una de les meves idees de bomber: marcar en un mapa tots els llocs del món que hagués visitat. 
Simple, no era car, i em va fer més il·lusió que qualsevol altre cosa que m'hagin regalat mai. Era un mapamundi dels de tota la vida, de colors, i venia amb un saquet d'enganxines en forma d'estrelles que elles van comprar-me a part per poder marcar cada país. 

Quan a Italia, França i Irlanda se li van començar a afegir Suïssa, Portugal, Serbia, Hungria... estrelles i país van començar a fer-se la guitza. La meva idea no era tan fotogenica com havia pensat... 
La meva manca d'aventures durant una temporada va facilitar-me un temps per pensar quines alternatives tenia: agulles de cap? marcar-ho amb permanent? ¡Què!

Però una tarda per Barcelona, mentre caminava amb dues amigues cap a una minúscula botigueta de cupcakes una d'elles va suggerir parar a FNAC i allà em va guiar fins la solució als meus problemes. Alguna ingeniosa i santa persona havia tingut la meravellosa idea de resoldre l'enigma: un scratch map!!! Un mapa de rascar! 


Tot el mapamundi està cobert d'un material tipus "rasca y gana" de color daurat, i a mesura que viatges a algun lloc amb una monedeta fas saltar-ne la cobertura i apareix el país! El que podia ser més preocupant era que finalment el mapa quedés brut o lleig al saltar-ne la pintura, però per sort tampoc en aquest cas tinc cap queixa ja que salta perfectament i no s'enganxa enlloc, deixant el mapa en un perfecte estat. 


Tots aquells Willy Fox que només tornar d'una aventura ja estan pensant quina serà la pròxima destinació, poden veure plasmades les seves passes pel món d'aquesta manera tan divertida i ilustrativa!

Saturday, 12 January 2013

Expiación i un viatge amb ferry des de Menorca


Si! Per fi! Aquesta resultarà ser la primera d'un seguit d'entrades que em fan il·lusió publicar: una opinió literària, i repeteixo, opinió. Jo no soc persona de lletres però si en soc una adoradora, però des d'un punt de vista personal i dins la meva ignorància m'agradaria recomanar llibres que m'hagin encantat. Així doncs...

Tinc present el moment en que vaig comprar Expiación, d’Ian McEwan. He de reconeixer que, tal com diu el títol d’una de les meves obres preferides, tinc certs prejudicis alhora d’escollir les meves lectures.
Guardo en un portafoli transparent, gairebé sis pagines escrites per davant i darrera, plenes de títols de llibres que vull llegir. Se suposa que tots m’interessen per igual però quan estic davant les estanteries de l’Abacus o l’FNAC no segueixo l’ordre que hi ha a la meva llista perquè em moc per prejudicis, idees preestablertes a través de les sinopsis que he pogut llegir. No obstant aquella tarda m’estava recorrent la botiga Abacus de Girona amb el meu portafoli transparent, buscant desesperadament alguna de les obres de Jane Austen que encara no he llegit. Però no n’hi havia cap... així que vaig decidir buscar a Tolstoi i Ana Karenina. Però tampoc hi era... I de sobte, va apareixer, entre les edicións de butxaca, amb una tapa verda: Expiación. Estava a la llista però era reticent a llegir-la, tenia altres preferencies, pensava que seria difícil que m’enganxés. No obstant vaig estirar-lo i me’l vaig comprar.
No va ser fins al viatge a Menorca per Sant Joan, quan vaig portar-lo amb mi durant cinc dies, en un cabàs entre la tovallola, xancletes, crema del sol, Ray-Ban y ampolles d’aigua congelada. 


I el vaig destrossar... literalment. No vaig llegir ni una pàgina fins que vaig pujar al Ferry de tornada, on m’esperaven gairebé 7 hores de viatge en vaixell. A dins del Ferry feia massa calor, era in-so-por-ta-ble i se m’estava fent llarg quan només havia passat 1 hora des que haviem deixat Menorca, així que vaig voler anar a fer una volta. A poca distància vaig trobar una porta de sortida a una “terrassa” on un parell de hippies tocaben la guitarra i un parell d’amigues meves es refrescaven amb l’aire de fora. Allà no hi feia calor, ni la ventada et feia tenir fred, ja que el sol hi donava de ple! Vaig asseure’m al terra amb les cames recolzades a la barana de la borda, només amb la mar davant. I allà, me’l vaig llegir... tot. 


La qualitat literaria no pot ser comentada per una persona com jo, però val que digui que sota la meva ignorància crec que és esplèndida.
Els elements que més destaco d’ella i els quals considero més intrigants, son els següents dos punts:
  •      Brionni: com no odiar al personatge d’una nena en edat preadolescent que viu en el món de fantasia fins al punt de deixar volar la seva imaginació, crear i creure’s la seva propia mentida i causar un desastre? En el meu cas, van caldre poques pàgines per odiar al personatge, i la cosa no va millorar mai. Li vaig fer la creu. No obstant, al meu costat llegia una amiga que va ser capaç de perdonar i estimar al personatge de Brionni. Ho deixo a les vostres mans decidir si sou capaços d’entendre els seus actes. Jo, com a eterna romàntica, no l’he pogut perdonar.
  •     Intrigues, Guerres Mundials i Romanços: podriem dividir l’obra en dos parts o escenes, la mansió dels Tallis i la Guerra Mundial. La primera exten una xarxa de trames  i personatges interessants, i acaba deixan-te amb un estrany nus al coll, intrigat i enrabiat. La segona, es una recreació perfecte i molt interessant d’alguns dels components de la Segona Guerra Mundial: els soldats combatents, les victimes dels atacs i les dones infermeres de Londres. Aconsegueix fer-te sentir indefens al costat de tots ells, fent una recreació exhaustiva i ben descrita que posa els pels de punta i t’enganxa a llegir més i més.


En resum, me n’alegro molt d’haver-me guiat per l’impuls de prendre el llibre entre les meves mans: és indubtablement una obra excel·lent i esplèndida.

Sunday, 6 January 2013

Sir Jacobs i les flors

Ens fem grans si, i el dia de reis es l'únic dia de l'any en el que gaudim del luxe de tornar-nos a fer petits  i que ningú se n'estranyi. Així doncs, com cada 6 de Gener els pares han fingit recular 15 anys enrere i ens han despertat per obrir el regal de reis.

És aqui on Marc Jacobs fa acte de presència...

A l'hora d'escollir perfums totes tenim manies i en el meu cas és una mania que comparteixo amb algunes amigues: ens guiem per l'anunci, per la publicitat. El primer pas es que l'anunci em cridi l'atenció, m'agradi, i el segon es tan senzill com acostar-se a Sephora i provar-les. Fa un any vaig descobrir en una Vogue una petita mostra d'Alien de Tierry Mugler i es va convertir en la meva obsessió. Aquell Nadal esperava la caixa psicodelica, lila i daurada, i sí vaig rebre una caixa... daurada: One Milion de Paco Rabbane. Pero aquest any era el meu! Oi tant que si! El meu perfum obsessiu per fi! Vaig tornar a anar al Sephora per tornar a recordar-ne l'aroma i perquè no, olorar altres perfums. Va ser llavors quan mirant, mirant, vaig passar per davant de Daisy de Marc Jacobs. Sóc una fan de Marc Jacobs, aquells amics/amigues que no sabien ni qui era ara ho saben per mi i la meva obsessió, així que ben pensat ¿perquè no fer-hi una flairada? I com qui es desperta d'un encanteri amb el petó d'un príncep blau, Alien va deixar de ser el meu perfum... m'havia enamorat. 


Per sort aquest any els reis no han fallat, i Daisy i la seva dolça olor floral ja és a les meves mans. Qui podria queixar-se del fantástic aroma quan a més a més ve acompanyat d'un envoltori tan preciós! Marc Jacobs, per mi es Sir. 

Thursday, 20 December 2012

El métode de la laca d'ungles

Sí, ho he de reconeixer, jo em mossegava les ungles... bé, encara me les menjo en époques d'histèria com poden ser les d'examen, no obstant la millora respecte la meva addicció és innegable. 

Jo era de les que posava nerviosa a les meves companyes de classe: a totes hores tenia les mans a la boca i al meu voltant només podies sentir els "tic-tics" de les meves dents mossegant-me les ungles sense parar. I com tot vici, com tota mania, per més que volia deixar de fer-ho era imposible, no trobava una manera efectiva! Fins que fa dos anys vaig aconseguir-ho: pintar-me les ungles!! Deixa't estar de Mordex i remeis de l'avia, la voluntat ho sento, però tampoc serveix. Laca d'ungles, senyores i senyors. Des de llavors es podria dir que en col·lecciono, ja que tinc un cistell de mimbre ple! 

Ahir, per fi, van arribar a les meves mans un parell de laques d'ungles que tenia moltes ganes de tenir: les laques Essie. 


La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar va ser a la revista Glamour, i ho feien amb bastanta emoció... La presentaven com una marca d'alta qualitat amb origen a Nova York, de mans d'Essie Weingarten, i destacava per la gran amplia gamma de colors que tenia. Després de 29 anys de funcionament tenen 300 colors diferents, sembla impossible! Van arribar al nostre país a l'abril del 2010  i ahir, aquestes laques utilitzades per els millors centres de bellesa del món, artistes, models... van arribar a les meves mans de nou a través de JolieBox. No he tardat ni un dia en treure'm el meu antic color i pintar-me amb el blau pastel.


Resultat? Genial. S'assequen rapidissim, pots donar-hi dues capes i no es torna dens ni grumós i no salta facilment (a prova de barroeres com jo!). Totalment recomanables! 

Si voleu veure'n la gamma de colors i productes pel cuidat de les ungles, tan senzill com entrar a la web d'Essie ;)



Monday, 17 December 2012

Xocolata i Maduixa

Aixecar-te un dilluns mandrós a les set del matí per anar a classe dues hores no és el millor pla, pero tot canvia quan afegeixes els punts bons de la rutina i ho adornes amb unes compres nadalenques i un descobriment musical.

Tot i que estic agraïda dels meus dos ulls i la seva fantàstica funció, els odio com a assignatura, repudio l'oftalmologia, m'aburreix a morir, i com qualsevol altre matí he hagut de torturar la meva oïda escoltant explicacions sobre desprendiments de retina, patologia orbitària i coses varies. Es pot dir que la única motivació que em mou a anar a classe a aquelles hores intempestives a l'hospital, és poder anar a esmorzar a la cafeteria amb les companyes de classe i estar-nos una hora rient-nos mentre intentem veure'ns un café amb la llet al punt d'ebullició i cometem el pecat de menjar un Donut de xocolata. D'aquesta manera qualsevol no s'anima a tornar al centre de Girona caminant! Objectiu del dia: The Body Shop i una compra nadalenca.

Vaig coneixer la casa The Body Shop a través de les caixetes JolieBox, una concepte de marketing molt interessant per a persones com jo a les quals ens agrada per uns moments imaginar-nos com a editores de revistes com Vogue, Elle o Glamour. Per 13€ al mes (si et feies soci fa dos mesos eren i segueixen essent 10€) t'envien una caixa amb 5-6 productes de cosmètica varis, alguns en mida de mostra i altres full size. Sens cap mena de dubte la presentació de les caixes es preciosa, tot i que s'acaben acumulant i aguditzes l'ingeni per trobar'ls-hi un nou ús. Si no et pots o no vols permetre't els 13 euros al mes, sempre pots recorrer a compartir la caixa (millor amb la familia). En el nostre cas tenim una guardiola on guardem la ferralla que tenim al moneder al final de la setmana i quan arriba final de mes, hem complert amb el preu de la caixa.
Tornant al topic inicial... The Body Shop és una companyia de productes cosmetics, perfumeria, cuidats corporals i facials... contraria als tests amb animals i que practica el comerç just. Els seus productes van des de productes facials, fins a manteques corporals, gels de bany, maquillatge... i tots ells en una presentació inmillorable. I ara que ve Nadal i tenim probablement amics invisbles que comprar, tenen packs preciosos i a preus variats per tots els pressupostos. La meva elecció: un joc de manteca, exfoliant, gel i esponja que fa una vertadera olor a maduixa que tomba! No obstant us recomanaria l'edició nadalenca de Cranberry o la Moringa, les dues amb un aroma gens pesat, molt agradable de dur a sobre.
I si tan sols t'interessa la marca pel teu propi ús, fora de regals de nadal o aniversaris, són totalment recomanables els grans pots de manteca corporal. Tenen una amplia varietat d'aromes i a més a més són de llarga durada. La manteca s'assimila totalment al que us podeu imaginar: a mantega. Però quan hi pases els dits per sobre es desfá automáticament i s'escampa amb molta facilitat. Amb molt poca quantitat cobreixes amplies àrees. A més no corres el risc, si ets maldestre com jo, de fer la típica pastarada al terra del bany quan la llet hidratant se't cau d'entre les mans. 
Definitivament, si el meu amic invisible em regalés un pack de productes The Body Shop hauria encertat totalment! Igual que espero jo haver encertat la meva elecció! 

I per acabar, el descobriment musical del dia: Comets de Cocoon.