Wednesday, 26 June 2013

First try

Es nota que estic de vacances!
Intentant ocupar les hores d'alguna manera ahir vaig decidir provar per primera vegada els Macarons. Quan vaig dir a casa que volia fer Macarons just la meva mare estava parlant del que menjariem per dinar l'endemà concloent que faria uns bistecs amb amanida, amb el que el meu pare va dir "Però no menjavem macarrons?" Per sort ara ja sap del que parlava, ja coneix els macaRons i és una de les poques vegades que les meves receptes, tot i molt dolces, li agraden tant!

Se nota que estoy de vacaciones! 
Intentando ocupar las horas de alguna manera ayer decidí probar por primera vez los Macarons. Cuando dije en mi casa que quería hacer Macarons, justo mi madre hablaba de lo que íbamos a comer al día siguiente concluyendo que haría unos bistecs con ensalada, con lo que mi padre dijo "¿Pero no comíamos macarrones?" Por suerte ahora ya sabe de qué hablaba yo, ya conoce los macaRons y es una de las pocas veces que mis recetas, aunque muy dulces, le gustan tanto!

La recepta que vaig seguir va ser novament la de Alma d'Objetivo Cupcake: macarons de xocolata i toffee. La trobareu detallada del seu programa de televisió!

La receta que seguí fue de nuevo la de Alma de Objetivo Cupcake: macarons de chocolate y toffee. La encontrareis detallada en su programa de televisión! 


http://www.divinity.es/cupcakesmaniacs/programas/programa-11/Macarons-chocolate-receta_0_1620150534.html



Aquests són els ingredients per la massa: 3 clares d'ou, 200 gr icing sugar, 3 cullarades de cacao en pols 0%, 40gr sucre blanc i 100gr de farina d'ametlla. 
Per el toffee: 300gr icing sugar, 80gr de mantega, 80ml de nata de muntar (jo vaig fer servir Espessa de Cuina i em va quedar igualet de bé!) i 115gr de sucre moré.

Estos son los ingredientes para la masa: 3 claras de huevo, 200gr de icing sugar, 3 cucharadas de cacao en polvo 0%, 40gr de azúcar blanco y 100gr de harina de almendra. 
Para el toffee: 300gr icing sugar, 80gr de mantequilla, 80ml de nata de montar (yo usé Espesa de Cocina y me quedó igual de bien!) y 115gr de azúcar moreno. 




Aquí veieu com queda la massa i els macarons com creixen al forn! La veritat es que es veuen bonics però després (com que era el primer cop) se'm van fer més lletjos :(

Aquí se ve como queda la masa y los macarons como crecen en el horno! La verdad es que se ven bonitos pero después (como era la primera vez) se volvieron más feos :(


I el toffee (baba...)! Es increïble el gust idéntic al toffee que s'enganxa a les dents que tots coneixem! Com que me'n va sobrar els vaig refredar i ara són caramels! 

Y el toffee (baba...)! Es increïble el gusto idéntico al toffee que se engancha en los dientes que todos conocemos! Como me sobró los enfrié y ahora son caramelos!


Al final això es el que queda! Una bola de sucre inmensa que per sort a casa meva ha agradat molt!! :D

Al final esto es lo que queda! Una bola de azúcar inmensa que por suerte en mi casa ha gustado mucho!! :D

Friday, 21 June 2013

Cheesecake

Per fi, final de curs! Llevar-se al matí i dir: "I avui, què puc fer?". Per desgracia quan tens temps lliure totes aquelles coses que havies pensat fer per ocupar les hores, no ocupen prou temps :(
Per sort les meves compis de cocinitas, Gabriela i Lorena, sempre saben com entretenir-se, i per acabar el curs amb èxit ens hem aventurat a fer un cheesecake! El meu pastís preferit!

Por fin, final de curso! Levantarse por la mañana y decir: "¿Y hoy, qué puedo hacer?". Por desgracia cuando tienes tiempo libre todas esas cosas que habías pensado hacer para ocupar las horas, no ocupan suficiente tiempo :( 
Por suerte mis compis de cocinitas, Gabriela y Lorena, siempre saben como entretenerse, y para terminar el curso con éxito nos aventuramos a hacer un cheesecake! Mi pastel favorito!


La recepta per la que vam optar després de considerar-ne varies, va ser per la de Alma de Objetivo Cupcake, i vam seguir les indicacions del programa Cupcake Maniacs (adjuntat link)

La receta por la que optamos después de considerar varias, fue la de Alma de Objetivo Cupcake, y seguimos las indicaciones de su programa Cupcake Maniacs (adjunto link)


No obstant vam fer unes petites variacions amb les quantitats i els temps. El nostre motlle desmontable era d'aproximadament 25cm mentre el que ella recomana fa 18cm, així que vam afegir uns 25-30 grams (aproximadament 1/4) a cada un dels ingredients. En quant a la cocció, vam fer els primers 10 minuts a 180º i la hora a 120º, però no se'ns va coure prou amb el que vam optar per fer 20 minuts més a 140º (tot i que pot tenir a veure amb el forn de cadascú). 

No obstante hicimos unas pequeñas variaciones con las cantidades y los tiempos. Nuestro molde desmontable era de aproximadamente 25cm mientras el que ella recomienda mide unos 18cm, así que añadimos unos 25-30 gramos (aproximadamente 1/4) a cada uno de los ingredientes. En cuanto a la cocción, hicimos los primeros 10 minutos a 180º y la hora a 120º, pero no se coció lo suficiente por lo que optamos por añadir 20 minutos más a 140º (aunque puede que tenga que ver con el horno de cada uno)




El resultat va ser el que el tutorial indica: el centre ha de ser tovet quan remenem el motlle i poc a poc va baixant i desengaxant-se sol de les parets del motlle (previament untades de mantega). Per sobre el vam cobrir amb melmelada de fruites del bosc però realment la varietat és amplia segons gustos! La seva alçada entre els 5-8cm i la consistencia perfecta, sobretot després de posar-lo una estona a la nevera! Una culminació de cocinitas perfecte! Próxima parada: macarons! 

El resultado fue el que el tutorial indica: el centro tenía que estar tierno cuando meneábamos el molde y poco a poco va bajando la altura y desenganchándose del molde por si solo (previamente lo habíamos untado de mantequilla). Por encima lo cubrimos con mermelada de frutas del bosque pero realmente la variedad es amplia según los gustos! La altura entre 5-8cm y la consistencia perfecta, sobretodo después de tenerlo un rato en la nevera! Una culminación de cocinitas perfecta! Próxima parada: macarons!




Friday, 24 May 2013

North and South


Hola de nou, per fi puc reprendre una de les coses per les quals havia fet aquest blog! LLIBRES, LLIBRES! Avui us presento: 

Norte y Sur
Encara recordo aquella tarda en que la meva mare, germana i jo, escarxofades al sofà sense intenció alguna de sortir de casa, paravem atenció a una curta serie de la BBC que tenia inici a TV3. Semblava d’época... la revolució industrial, noia que es muda amb la seva pobre família a una ciutat repleta de fàbriques que treuen llengues de fum i ensordeixen amb el soroll de les maquines i telers, sindicats obrers, patrons sense moral o si més no amb una moral amagada, d’opinió reservada. ¿Tenia o no tots els alicients? Si, sense dubte si. Després d’hores de mini-serie i d’enamorar-me’n d’ella, no vaig recordar apuntar-me el nom d’aquesta per un futur desig de tornar a reviure-la. Si dic que vaig tardar 3-4 anys a trobar-la no estaria dient cap mentida. “Norte y Sur” d’Elizabeth Gaskell, autora de Cranford, Esposas e Hijas o Mary Barton. Un clàssic. Així que fa unes poques setmanes o uns pocs dies, coincidint amb el meu aniversari, vaig acostar-me a l’Abacus per a fer-me amb la obra en paper. Les meves últimes adquisicions literaries havien estat molt supèrflues, arguments plans, personatges plans, situacions banals, voltes i voltes a 100-200 pàgines de llibre per arribar a finals infructuosos o sense cap mena de plaer culminant. Però per sort, un clàssic és clàssic per la seva gran qualitat.

Norte y Sur representa el xoc de dues persones, o en elles, de dues regions. La una, el personatge femení de Margaret Hale és el Sud. Acostumada a viure en el si d’una familia eclesiàstica, humil però ben considerada, es veu obligada a abandonar el seu Helston tranquil, que viu a un ritme lent i amb certa apatia, on tothom es amic de tothom; per mudar-se a la ciutat industrial de Milton. El Nord, Milton, el representa l’industrial Sr. Thornton, tosc, dur i malhumorat. Ell representa, la divisió de classes, la obscuritat de la ciutat enfumada i gris, on la miseria es molt gran i on el món es mou a més velocitat i ansiós del canvi. Un cop allà, Margaret coneix els sindicats que lluiten contra els patrons per un sou i vida més digne, per contra d’aquells que diuen que se n’enriqueixen. La narració d’aquest element està molt ben portada, fent reflexionar als mateixos personatges fins a quin punt el radicalisme de patrons i sindicat es beneficiós, i si cal en certes circumstàncies fer el que nosaltres diem “Baixar del burro”. Per ella aquesta situació de descontent li es totalment desconeguda i s’esforçarà per entendre-la. Però això no és el que més la desconcerta. Margaret Hale no es d’alta cuna, però es d’alt orgull i de propia alta consideració per l’educació que ha rebut, mentre el Sr. Thornton ric i ben considerat per la seva fortuna, escuda un caràcter que s’afebleix al llarg del llibre, passant de la virulència a la tendresa en poques pàgines. El xoc entre la educació i la riquesa són els dos personatges i la seva interacció. Mentre avancem, les circumstàncies i la mort, molt present en el llibre, transformaran als nostres personatges i els seus propis sentiments.


No dubteu en buscar aquesta novela, no dubteu que els clàssics són la millor opció. Deixeu-vos emportar per aquest gran relat de la revolució industrial. Cada segon i cada capítol es brillant. 

Tuesday, 7 May 2013

Pucking american dreams.

Jo vaig tenir un març de cap per avall...
Quan em van dir a l'octubre que me n'anava a un meeting d'estudiants de medicina a Baltimore, USA, l'emoció i el desconcert em van durar gairebé fins el dia abans de marxar.
Sempre havia pensat que en algun moment de la meva vida faria un viatge per veure què era el somni Americà, quanta veritat hi havia als famosos States.
Així vaig enfrontar-me a 7 hores de vol i uns controls de seguretat que rossaven l'estupidesa, i sense més que 10 minuts d'aduanes i papers, vaig posar els peus al JFK.
3 ciutats, 3 mons.
Els nostres primers passos van ser per NY, on tornariem en una setmana per disfrutar d'una mica i fer turisme després de 6 dies de poc dormir i massa coses a discutir. El primer que vaig pensar va ser: m'afogo. L'altura i finura dels edificis em feia els carrers massa estrets i la neu no m'ajudava. Manhattan es una cosa que no he experimentat mai, entre la magia i la bogeria. No obstant aquell no era un bon dia per admirar NY; els nostres passos ens van portar a Baltimore, on es localitzaba el meeting. Després de quedar tirats en mig del no-res, vam agafar un taxi perquè ens deixes al centre de la ciutat. Durant el transcurs del viatge de 15 minuts vam atravessar una basta extensió de suburbis, els mateixos que veus a les pelicules: cases de dos pisos, amb la seva entrada amb porxo, la seva doble porta i la una enganxada a l'altre, i ple de petits negocis amb els seus cartells penjant. Al arribar al centre de la Baltimore el centre de negocis i neuràlgic feia canviar el panorama i t'envoltava en aquell ambient de ciutat americana, de nou edificis alts i envitrallats. Baltimore es l'escenari d'un musical contra el racisme anomenat Hairspray i vaig entendre perfectament perquè, ja que podria jurar que el 70% de la població és afroamericana. En resum, no era la ciutat més destacable, sobretot per la inseguretat de la que tothom parlava, tot i tenir cert encant a la llum del dia, sobretot a la Inner Harbour.



Després de 6 dies intentant entendre què coi hi havia d'especial en la vida americana, i de poder sentir a cada pas el seu ego i patriotisme, que sorprenentment no es explicable però si es palpable en l'ambient, vam abandonar Baltimore per passar un reconfortant dia a la capital, Washington DC. I llavors ho vaig veure clar: estaba a l'essència americana, a cada cantonada, i per fi, precioses cantonades. Washington es una decentissima i preciosa capital. Els seus edificis cuidats, entre el colonial i el victorià, nets i lluents, la gent al carrer, els bars i restaurants plens, alegria. Essencia Americana. Em vaig sentir decepcionada i com s'hi m'estafessin per estar a una hora de tal lloc i no poder-lo disfrutar. Sens dubte si em veies visquent als USA, Washington tindria una enorme quantitat de punts. Però després de fer una visita exprés a la White House (al més pur estil guiri escandalós i vestits de Gala per la festa de clausura del Meeting, es a dir, talons de 14cm), Baltimore ens esperava tristot i avorrit. 


Però per fi, el nostre final de viatge ens retornava a NY que ens esperava amb una altre llum, en tot el seu esplendor. Va ser llavors quan vaig comprendre i vaig veure com m'agradava. Després de pagar una incomode quantiat de diners per un alberg ronyós que per sort valia el seu pes en or en quant a la localització (a l'entrada de Central Park, al costat de l'Edifici Trump i la CNN, carrer 64), vam agafar el metro (decadent... RIDICULAMENT decadent...) per apareixer al carrer nº 1 i fer una volta en Ferry a Staten Island i passar per davant la Estatua de la Llibertat sense haver de pagar ni un dolar! I d'allà camiar 64 carrers amb el delit més gran que hagi pogut tenir mai per fer una caminata. De Wall Street i la Zona Zero a China Town, de China Town a Little Italy, de Little Italy al Soho, del Soho al Noho, pujant fins a Washington Square al costat de la Universitat de NY, amb l'Empire State brillant sota l'arc de triomf que hi havia a la plaça mentre un trompetista tocaba sota la fred de la nit, i d'allà caminar fins a Times Square i arribar fins a Central Park de nou. Sí, 64 carrers en... 1 tarda. I no podria descriure el que em va arribar a agradar, de tant estrany, de tant canviant i de la magia que cobreix la ciutat quan es fa de nit i els gratacels es maquillen amb les llums dels seus pisos creant un puntejat brillant per tot Manhattan. L'endemà la neu ens va acompanyar de forma constant durant tot el dia, que a més a més no  n'era un de qualsevol: era Saint Patrick's Day. Els carrers estaven plens d'adolescents que bebien o pretenien fer veure que anaven beguts (les lleis Americanes prohibeixen la consumició d'alcohol en menors de 21 anys, però pots comprar una arma de foc quan en tens 18... aquí ho deixo), la gent vestia de verd i taronja, i els carrers principals estaven tallats perquè passin les "Parades" de gaiters i col·lectius imigrants irlandesos. Varen ser 3 dies... i encara tant per veure...




Però ah... no us deixeu enganyar per suposades devallades del preu del dólar, tot es car i sobretot el menjar, i per tots els serveis estas obligat (i si, obligat) a deixar una propina bastant cuantiosa; el servei de transport públic necessita una important rentada de cara i... finalment el que tenen d'especial es que ells mateixos es creuen especials, aquest es el vertader sentiment americà: una nació que té poc més de 3-4 segles i que s'ha encarregat de borrar el que va ser la seva vertadera història, la que escriuen aquells que van poblar la seva terra des de mils anys ençà. Així que al cap i a la fi... a Amèrica tots i som benvinguts, tots ens podem sumar al "American Dream" mentres hi creguem tant com hi creuen ells. 






Saturday, 16 February 2013

Willy Fox, rasqui i guanyi

Quan vaig fer 20 anys les meves amigues van tenir la meravellosa idea de fer realitat una de les meves idees de bomber: marcar en un mapa tots els llocs del món que hagués visitat. 
Simple, no era car, i em va fer més il·lusió que qualsevol altre cosa que m'hagin regalat mai. Era un mapamundi dels de tota la vida, de colors, i venia amb un saquet d'enganxines en forma d'estrelles que elles van comprar-me a part per poder marcar cada país. 

Quan a Italia, França i Irlanda se li van començar a afegir Suïssa, Portugal, Serbia, Hungria... estrelles i país van començar a fer-se la guitza. La meva idea no era tan fotogenica com havia pensat... 
La meva manca d'aventures durant una temporada va facilitar-me un temps per pensar quines alternatives tenia: agulles de cap? marcar-ho amb permanent? ¡Què!

Però una tarda per Barcelona, mentre caminava amb dues amigues cap a una minúscula botigueta de cupcakes una d'elles va suggerir parar a FNAC i allà em va guiar fins la solució als meus problemes. Alguna ingeniosa i santa persona havia tingut la meravellosa idea de resoldre l'enigma: un scratch map!!! Un mapa de rascar! 


Tot el mapamundi està cobert d'un material tipus "rasca y gana" de color daurat, i a mesura que viatges a algun lloc amb una monedeta fas saltar-ne la cobertura i apareix el país! El que podia ser més preocupant era que finalment el mapa quedés brut o lleig al saltar-ne la pintura, però per sort tampoc en aquest cas tinc cap queixa ja que salta perfectament i no s'enganxa enlloc, deixant el mapa en un perfecte estat. 


Tots aquells Willy Fox que només tornar d'una aventura ja estan pensant quina serà la pròxima destinació, poden veure plasmades les seves passes pel món d'aquesta manera tan divertida i ilustrativa!

Saturday, 12 January 2013

Expiación i un viatge amb ferry des de Menorca


Si! Per fi! Aquesta resultarà ser la primera d'un seguit d'entrades que em fan il·lusió publicar: una opinió literària, i repeteixo, opinió. Jo no soc persona de lletres però si en soc una adoradora, però des d'un punt de vista personal i dins la meva ignorància m'agradaria recomanar llibres que m'hagin encantat. Així doncs...

Tinc present el moment en que vaig comprar Expiación, d’Ian McEwan. He de reconeixer que, tal com diu el títol d’una de les meves obres preferides, tinc certs prejudicis alhora d’escollir les meves lectures.
Guardo en un portafoli transparent, gairebé sis pagines escrites per davant i darrera, plenes de títols de llibres que vull llegir. Se suposa que tots m’interessen per igual però quan estic davant les estanteries de l’Abacus o l’FNAC no segueixo l’ordre que hi ha a la meva llista perquè em moc per prejudicis, idees preestablertes a través de les sinopsis que he pogut llegir. No obstant aquella tarda m’estava recorrent la botiga Abacus de Girona amb el meu portafoli transparent, buscant desesperadament alguna de les obres de Jane Austen que encara no he llegit. Però no n’hi havia cap... així que vaig decidir buscar a Tolstoi i Ana Karenina. Però tampoc hi era... I de sobte, va apareixer, entre les edicións de butxaca, amb una tapa verda: Expiación. Estava a la llista però era reticent a llegir-la, tenia altres preferencies, pensava que seria difícil que m’enganxés. No obstant vaig estirar-lo i me’l vaig comprar.
No va ser fins al viatge a Menorca per Sant Joan, quan vaig portar-lo amb mi durant cinc dies, en un cabàs entre la tovallola, xancletes, crema del sol, Ray-Ban y ampolles d’aigua congelada. 


I el vaig destrossar... literalment. No vaig llegir ni una pàgina fins que vaig pujar al Ferry de tornada, on m’esperaven gairebé 7 hores de viatge en vaixell. A dins del Ferry feia massa calor, era in-so-por-ta-ble i se m’estava fent llarg quan només havia passat 1 hora des que haviem deixat Menorca, així que vaig voler anar a fer una volta. A poca distància vaig trobar una porta de sortida a una “terrassa” on un parell de hippies tocaben la guitarra i un parell d’amigues meves es refrescaven amb l’aire de fora. Allà no hi feia calor, ni la ventada et feia tenir fred, ja que el sol hi donava de ple! Vaig asseure’m al terra amb les cames recolzades a la barana de la borda, només amb la mar davant. I allà, me’l vaig llegir... tot. 


La qualitat literaria no pot ser comentada per una persona com jo, però val que digui que sota la meva ignorància crec que és esplèndida.
Els elements que més destaco d’ella i els quals considero més intrigants, son els següents dos punts:
  •      Brionni: com no odiar al personatge d’una nena en edat preadolescent que viu en el món de fantasia fins al punt de deixar volar la seva imaginació, crear i creure’s la seva propia mentida i causar un desastre? En el meu cas, van caldre poques pàgines per odiar al personatge, i la cosa no va millorar mai. Li vaig fer la creu. No obstant, al meu costat llegia una amiga que va ser capaç de perdonar i estimar al personatge de Brionni. Ho deixo a les vostres mans decidir si sou capaços d’entendre els seus actes. Jo, com a eterna romàntica, no l’he pogut perdonar.
  •     Intrigues, Guerres Mundials i Romanços: podriem dividir l’obra en dos parts o escenes, la mansió dels Tallis i la Guerra Mundial. La primera exten una xarxa de trames  i personatges interessants, i acaba deixan-te amb un estrany nus al coll, intrigat i enrabiat. La segona, es una recreació perfecte i molt interessant d’alguns dels components de la Segona Guerra Mundial: els soldats combatents, les victimes dels atacs i les dones infermeres de Londres. Aconsegueix fer-te sentir indefens al costat de tots ells, fent una recreació exhaustiva i ben descrita que posa els pels de punta i t’enganxa a llegir més i més.


En resum, me n’alegro molt d’haver-me guiat per l’impuls de prendre el llibre entre les meves mans: és indubtablement una obra excel·lent i esplèndida.

Sunday, 6 January 2013

Sir Jacobs i les flors

Ens fem grans si, i el dia de reis es l'únic dia de l'any en el que gaudim del luxe de tornar-nos a fer petits  i que ningú se n'estranyi. Així doncs, com cada 6 de Gener els pares han fingit recular 15 anys enrere i ens han despertat per obrir el regal de reis.

És aqui on Marc Jacobs fa acte de presència...

A l'hora d'escollir perfums totes tenim manies i en el meu cas és una mania que comparteixo amb algunes amigues: ens guiem per l'anunci, per la publicitat. El primer pas es que l'anunci em cridi l'atenció, m'agradi, i el segon es tan senzill com acostar-se a Sephora i provar-les. Fa un any vaig descobrir en una Vogue una petita mostra d'Alien de Tierry Mugler i es va convertir en la meva obsessió. Aquell Nadal esperava la caixa psicodelica, lila i daurada, i sí vaig rebre una caixa... daurada: One Milion de Paco Rabbane. Pero aquest any era el meu! Oi tant que si! El meu perfum obsessiu per fi! Vaig tornar a anar al Sephora per tornar a recordar-ne l'aroma i perquè no, olorar altres perfums. Va ser llavors quan mirant, mirant, vaig passar per davant de Daisy de Marc Jacobs. Sóc una fan de Marc Jacobs, aquells amics/amigues que no sabien ni qui era ara ho saben per mi i la meva obsessió, així que ben pensat ¿perquè no fer-hi una flairada? I com qui es desperta d'un encanteri amb el petó d'un príncep blau, Alien va deixar de ser el meu perfum... m'havia enamorat. 


Per sort aquest any els reis no han fallat, i Daisy i la seva dolça olor floral ja és a les meves mans. Qui podria queixar-se del fantástic aroma quan a més a més ve acompanyat d'un envoltori tan preciós! Marc Jacobs, per mi es Sir.